Poemes

FANTASMAGÒRIC

Dins de cada envà
de la casa de l´avi
buscava els fantasmes
que vaig crear a la infantesa.
Recreava el seu posat
amb un efectisme teatral
de llençols blancs de cotó gastat,
amb olor de roba neta, de quimera
de nen paralitzat davant la tardor,
de fantasia realitzada.

Encara recordo alguns detalls inesborrables;
moltes vegades he tornat
esperant retrobar trossos de roba
emergint volàtils en els dominis del sostre.
Però el temps ha transcorregut,
exagerant la història, malmetent els detalls,
devorant el guix de les parets
fins a expulsar els fantasmes
que les habitaven fent ús del silenci.

Del llibre Ànimes cercant el paradís

 

TOTES LES PARAULES DEL MÓN

Quan puguis tornar a veure les marques
que les teves mans deixaren en un motlle
de fang quan tenies tres anys i que
cadascuna de les ditades són part de tu;
quan també del plor sàpigues extreure
l´essència més pura que es pot trobar
en un líquid i et puguis reconèixer en ella,
i dansar davant de les estrelles no et digui res,
recorda que no som més vells que els pares
quan tenien la nostra edat, ni certament
sabem més coses del que ens envolta,
de les que ells ens explicaren després de cada
conte, entre fada i fada, entre llop i llop,
quan la cambra era còsmica tot i no
trobar-hi cap estrella impresa al sostre,
i a la taula de llum teníem les pedretes
trobades al parc on jugàvem, i quatre joguines
estripades per l´efecte de les mans dels nens.
¿És la nostra història tan comuna o som
nosaltres els que ens repetim sense
notar-ho, o, tot i saber-ho, ens agrada
assaborir cada detall com si fos l´únic?

Ja no som reis de tot el món,
encara que sí prínceps del nostre destí.
No oblidis mai que ànimes més velles
es guarden companyia eterna
a la Vall dels Reis i de les Reines,
adormides al costat, compartint les parets
i els manobres, sota la pols i el sol que crema.

Tampoc oblidis mai que cap minut es repeteix
ni una màgia fosca o blanca el tornarà
a posar sobre la pell de les mans;
que hi ha massa món entremig per voler arribar
tan lluny –Kipling ho sabia- i les roques
no viuen al mar només per suportar les seves ones,
ni els ocells volen d´arbre en arbre per voler
provar les ales per a un proper viatge
on no ha arribat cap home ni cap ocell.

I quan pensis que tot el que has vist
et basta per comprendre el teu paper
i que els ulls han esgotat el seu poder per
sorprendre´t, mira cap al mar i digue´m
quantes gotes comptes en una sola mirada.

I llavors, i només llavors, podràs dir
als que t´envolten que coneixes la vida
més que tota la resta, encara que menteixis.
Seràs més humana del que ho eres quan vas
néixer, i estaràs orgullosa en saber la veritat.

Del libre La taula de llum

 

XIII

Encara que poguessis
reunir totes les gotes que han plogut,
què faries amb elles després de la set?
Mires cap al mar, però no s´alarma.
Ell se les empassa sense respirar,
l´aigua de la sal menja trossos del cel.

XVI

El Sol es debilita,
s´inflama, es consumeix,
milers d´àtoms cremant-se
fins a un final que un dia arribarà.
És la més bella declaració d´amor,
tant de sofriment per donar-nos la llum.

XX

L´avi plantava roses blanques,
i d´elles explicava estranyes meravelles.
Anirem ocupant la terra, lluitarem per ella,
la nostra eternitat on perdurar.
Un món deliciós seria aquell
que ens permetés heretar les flors del jardí.

Del volum Serà aquest món

 

 
SUBTILESES

I

Petites subtileses
s´ajunten seguint
el curs decidit
de gotes agrupades.
Així plou a la ciutat.
Són, vistos a distància,
núvols transformant-se
lentament en el mar.

II

Vista, des del cel,
la ciutat delimita
noves formes de tendresa:
un nou parc pels nens,
un petó col.locat a la galta
de la mare, mentre espera
tresors que surten del col.legi.

Del libre Una delicada indiscreció

 

NEGAREM

Sonava la música afortunada.
Amb quines poques paraules selectes
vam trobar la direcció adequada
per conferir al discurs de comiat
el to correcte que tenen els finals.
Potser el crit de protesta no era l’adient,
i la veu no va dir res del que pensava,
o volia cridar l’atenció dels oients
que esperaven un moment memorable
que els col·loqués a tots en una història,
en un record perdurable on viuen les coses
que mereixen ser rescatades de l’oblit.
Segurament res d’això importa ja.
Si va passar fa molt, ja no
és el nostre temps, i res cal fer.
Si va passar fa poc, escriurem
de nou la lletra, esborrarem la resta,
crearem un nou món format
per les raons veritables que calen per viure.
Serem feliços, encara que ens ho neguin.
Ens diran que els somnis són passat
i que hem de ser reals en un món inhumà.
Ens diran que no podem escapar.
Ens diran: sou massa joves.
I nosaltres no els seguirem.
Negarem haver-ho escoltat. I viurem.

Del libre 30